Pagina web de l'associacio cultural Centernar de la Ploma de Manises                                                                 

Valencianisat l'ordenador

Llengua Valenciana

 

 ORTOGRAFIA DE LA LLENGUA VALENCIANA  

 

Nou model d'accentuacio
L'accent diacritic
Normativa de les vocals e i o obertes i tancades en valencià

 
(Font: Real Academia de Cultura Valenciana)

 

 

NOU MODEL D'ACCENTUACIO

 

L'accent gràfic pot ser greu (`) i agut (´). L'accent greu senyala les vocals tòniques obertes, quan estes s'accentuen gràficament; l'accent agut senyala totes les demés vocals, quan estes s'accentuen
gràficament. El valencià té set vocals: a, e,( e) , i, o, (o), u. La a es considera sempre oberta.

La i i la u es consideren sempre tancades. La e i la o poden ser obertes o tancades i, si són obertes, sempre seran tòniques, encara que no sempre s'accentuaran gràficament: tècnica, perla, tònica, porta.

1.- S'accentuen gràficament les paraules agudes que acaben en vocal tònica -a, -e, -i, -o, -u, en vocal tònica més s (-as, -es, -is, -os, -us), i les acabades en -en: tornà, escàs, vingué, perqué, congrés, entén, bochí, cafís, cantó, amorós, arròs, ningú, tramús; pero no les acabades en diftonc, seguit o no de -s: renou, virrei, espai, conreu, estiu, esclau, Eloi, etc. per no ser tònica l'última vocal. Com tampoc Llombay, Alcoy, etc.

2.- S'accentuen gràficament les paraules planes que no acaben en les terminacions anteriors i les que contenen en l'última sílaba un diftonc seguit o no de -s: cànem, hòmens, teléfon, esporàdic,
dígraf, ascètic, càncer, còdex, idòneus, voríem, cantàvem, cantàreu, parlàveu, veníeu, cóncau, etc
..

3.- Totes les paraules esdrúixoles s'accentuen gràficament:: música, ciència, Valéncia, sénia, història, contínua, àgora, dèficit, cóncava

4.- En general, els monosílaps no duen accent gràfic: baix, ells, creu, tres, cant, ab, en, les...

5.- Les paraules agudes acabades en ment seguixen la regla general d'accentuació gràfica: monument, depriment, ajuntament, document; medicament, no obstant, els adverbis en ment duen accent gràfic únicament si aixina li correspon a l'adjectiu del qual deriven: contínuament, poèticament, esporàdicament, mèdicament, pero bonament, fredament, amplament.

6 -Les formes compostes de verp i pronom enclític separat per un guionet no es consideren una sola paraula a efectes d'accentuació, i el verp seguix la regla general: cantàrem-li una cançó, diga-se-li lo més convenient, compre-nos-la, sorprén-lo.

ACCENTUACIÓ DIACRÍTICA

La necessitat o conveniència de diferenciar algunes paraules homógrafes du, al marge de les normes generals, a l'us mesurat d'una accentuació que, per la seua funció, es diu diacrítica.

1.- Entre dos o més monosílaps homógrafs i homòfons de diferent tonicitat s'accentuaran els de major tonicitat: M'agrada el més de maig, mes no el que més. Te vol donar un que guardat. Són les paraules de son pare les que li lleven la sòn.

2.- Entre dos o més paraules homógrafes, pero no homòfones (és dir, en relació vocal tònica oberta/tancada), s'accentuarà aquella o aquelles que duguen vocal oberta: El forment no està molt ben mòlt. No sòlc fer mai un solc dret. Lo que aquella dòna li dona no és bo.

3.- Fòra dels casos anteriors, les paraules homógrafes i homòfones d'igual tonicitat i diferent significat no es distinguixen per l'accent, sino pel context, i seguixen la normativa general. Ell vol que el vol del colom siga més ràpit. El sol no sol calfar massa el sol del meu terrat, i no del meu terrat sol. Li roba la poca roba que té. Els ràpits d'este riu no són més ràpits que els de qualsevol atre.


Interrogatius i exclamatius

S'accentuen els interrogatius i exclamatius que tenen homógrafs homòfons no interrogatius ni exclamatius: qué, quàn, cóm, quí, quànt: ¿Que quàn vindré? No sé cóm dir-ho, com tampoc sé qué dir. Lo que sí sé és de quàntes coses i de quí depén. ¡Quin embolic!

 

LA DIÈRESIS

La dièresis (¨) té per funció senyalar la pronunciació de la u en grups silàbics a on no es sol pronunciar, o be senyalar en determinats casos el hiat o inexistència de diftonc.

1.- En els casos de coincidència de dièresis i accent sobre una mateixa vocal tònica, les regles d'accentuació gràfica tenen preferència sobre la dièresis: país, veí, agraíem; pero països, veïns, agraïx.

2.- S'escriu dièresis damunt de la u quan esta es pronuncia en les sílabes qüe, qüi, güe, güi: qüestions, llengües, aqüífer, ambigüitat.

3.- Porten dièresis la u i la i darrere d'una vocal quan no formen diftonc ni porten accent gràfic segons les regles generals: peüc, raïm, ablaürat, agraïa, roïns, raïmet, veïnat, gratuït, succeït, malaït, traïdor, agraïment, continuïtat, substituïx, sobreïx, constituïxen, fortuïta, reduïda, reduïdes.

S'exceptuen d'esta regla l'infinitiu, el gerundi, el futur i el condicional dels verps que acaben en -air, -eir, -oir, -uir; també la i, u darrere dels prefixos a-, anti-, auto-, bi-, bio-, co-, contra-, extra-, gastro-, intra-, macro-, micro-, neo-, poli-, quasi-, radio-, re-, ultra-, etc., i la idels sufixos -isme, -ismes, -iste, -ista, -istes, -ible, -ibles: aduir, agraint, reunió, contraindicació, egoisme, esgoiste, increible.

 

L'ACCENT DIACRÍTIC

        Les regles d’accentuació indiquen que entre dos o més paraules monosilàbiques homógrafes i homòfones s´accentuen les de major tonicitat ( del vep tindre i infusió, davant de te pronom). Entre dos o més paraules homógrafes, pero no homòfones (en relació oberta / tancada. La dòna, davant de: ell dona) s’accentuen les obertes. Fòra d’estos casos, les paraules homógrafes i homòfones d’igual tonicitat i diferent significat es distinguixen pel context (El sol no sol calfar este sol de fanc).

            La millor manera de vore estos accents diacrítics és fent un llistat complet de tots els casos que podem trobar.

En accent diacrític
Sense accent diacrític
(pujar o dur al bè)        be (posssessió o adverbi)
chòp (banyat; soroll) chop (arbre)
còbra (del verp cobrar: còbra açò)       cobra (serp)
còbres (del verp cobrar: còbres molt) cobres (serps)
cóm (interrogatiu i exclamatiu: ¿cóm és?. Cóm dir-ho) com (comparatiu: és com tu)
còure (verp) coure (metal)
còla (verp colar) cola (pegament)
dèu (10) deu (deïtat) i deu (ell deu diners)
(gràcia, be) do (nota musical)
dòna, dònes (substantiu: la dòna, les dònes) dona, dones (verp donar)
és ( verp: ell és ric) es (pronom: es parla rus)
fòc (combustió) foc (de llum elèctrica)
fòn (verp fondre: es fòn el formage) fon (verp ser: fon un gran acte)
fòra (a l’exterior) fora (verp ser: si ell fora ric)
gòlf (deport) golf (geogràfic)
més (quantitat) i  més (de l’any) mes (pero, conjunció adversativa)
mèu (crit del gat) meu (possessiu: és meu)
(substantiu: la ma dreta) ma (possessiu: ma casa)
mòc (verp moure: yo moc) moc (mucositat)
mòle (peça cóncava; per a molerar) mole (cosa gran)
mòlt, mòlta, molts, moltes (verp moldre: café molt. Dacsa molta) molt, molta, molts, moltes (quantitat)
món (substantiu) mon (possessiu: mon pare)
mòra (musulmana) mora (verp morar) i mora (fruit)
mòs (de mossegar) mos (possessiu: mos pares)
nós (pronom fort: nós, el rei) nos (prom dèbil: anem-nos-en)
ón (interrogatiu) on (enunciatiu)
pèl i pèls (cabell) pel i pels (contracció per+el, per+els)
perqué, el (substantivat)  perque (causal, final)
quàn (interrogatiu i exclamatiu: ¿quàn ve?  quan (adverbi)
quànt (interrogatiu i exclamatiu: ¿quànt val? ¡quant ha fet! quant (pronom)
qué (interrogatiu o exclamatiu:¿qué vols?, ¿per qué?,¿per a qué?,¡qué bo!) que (relatiu, conjunció)
quí (interrogatiu i exclamatiu: ¿quí ve?. Se de quí depén qui (pronom)
récort (màxim) recort (memòmia)
rés (acció de resar) res (pronom)
ròure (verp) roure (arbre)
(en bona salut) sa (possessiu: sa casa)
(verp saber) se (pronom: se sent)
sés (intestí) ses (possessiu: ses cases)
sèt (7) set (ganes de beure)
sèu (lloc social) seu (possessiu: el seu nom)                                                                        
(afirmació) i (sinada) (pronom: cap a sí) si (condició:si vols vaig), si (nota musical)
(sonoritat) so (contracció de senyor)
sòbres (de sobrar) sobres (de carta)
sòc (calcer) soc (verp ser: yo soc)
sòlc ( verp soldre: yo solc berenar)  solc (substantiu: cavalló)
són (verp ser: ells són) i sòn (ganes de dormir) son (possessiu: son germà)
sòrt (bona fortuna) sort (que no sent)
sòu (salari) sou (verp ser: sou bons)
(verp tindre) i (infusió) te (pronom: te la done)
tòs (part del coll) i tós (de tossir) tos (possessiu)
tòrt (torçut, sense un ull) i tòrt (injúria, agravi) tort (pardal)
vós (pronom fort: vós, el rei) vos (pronom dèbil: vos ho dic)

Fòra d’estos casos, les paraules homógrafes i homòfones d’igual tonicitat i diferent significat es distinguixen pel context i no per l’accent, com ara les següents:

vol (verp voler: ell vol  dinar) vol (substantiu. Acte de volar)  
sol (astre) sol (verp soldre: ell sol vindre)  
sol (substantiu, el pis o paviment) sol (a soles)  
roba (del verp robar: ell roba molt) roba (substantiu: peces de vestir)  
ràpits (substantiu, coorent d’aigua) ràpits (adjectiu, uns trens ràpits)  
net (substantiu, fill d’un fill) net (sense brutícia)  
pot, pots (verp poder: ell pot fer-ho. Tu pots fer-ho) pot, pots (substantiu: un pot de mel. Dos pots de mel)  
cor (víscera) cor (grup coral)  
en (títul de cortesia: En Jaume) en (preposició de lloc: en ma casa) en (preposició de companyia: estic en tu.)
cau (verp caure) cau (substantiu: amagatall)  
feu (verp fer) feu (substantiu: feudalisme)  
creu (verp creure) creu (substantiu: la creu cristiana)  
fem (verp fer) fem (susbtantiu: desperdicis)  
fera (verp fer) fera (animal)  
veu (verp vore) veu (substantiu: so bocal)  
viu (vep vore) viu (susbtantiu: aresta) viu (adjectiu: que té vida)
fa (verp fer) fa (nota mucical)  
cap (pronom) cap (preposició) cap (substantiu: part del cos)
nou (9) nou  (adjectiu) nou (anou)
cas (substantiu: part oposta a la fulla en l’aixada) cas (substantiu: succés)  

 

 

 

Les vocals e i o obertes i tancades en valencià

Proposta a la Secció de Llengua i Lliteratura de la RACV de Voro López i Verdejo

L'obertura de les vocals en valencià es deu en la majoria dels casos a la quantitat de les vocals llatines i a unes atres qüestions etimològiques, pero hui també depén moltes voltes del context fonètic o sons veïns. La e i la o poden ser obertes només en el cas de ser tòniques, la e i la o àtones no poden ser obertes (excepte dèsset i dèneu ). Ací tractem de fer una regla d'un fenomen que està en evolució i no s'ha consolidat encara, de manera que en cada zona o dialecte es pot trobar en distint punt el procés.

S`han de fer dos advertències:

a.- La tendència entre les persones més conscienciades o preocupades per la llengua és, davant d'un dubte o vacilació, obrir les vocals per ultracorrecció, este fet es deu en molts casos a un orige castellanoparlant d'estes persones. També se sol interpretar que els neologismes, tecnicismes o cultismes s'han d'adaptar al valencià obrint les vocals e i o tòniques que aquells contenen, en un intent de fer-los “més valencians”, quan en realitat han de seguir i seguixen les mateixes regles que les paraules patrimonials.

b.- Es detecta una tendència a obrir la e tònica de les paraules esdrúixoles, que s'accentua quan estes són tecnicismes, cultismes o neologismes ( hipèrbole, plètora, rèmora, ègloga, pècora, dèspota, època, dècada ... quan en valencià són tancades) pero per davant de la tendència, en un procés que no està consolidat encara en totes les zones ni entre tots els parlants i que presenta vacilacions, s'han de tindre en conte les regles següents:

1.- Regles de la e tònica tancada.

1.1.-Segons l'etimologia la e tònica tancada prové:

1.1.1- D'una E llarga i I breu del llatí vulgar: Dominicu>Doménec

1.1.2.- De la fusió del diftonc AI, a on la e és el terme mig entre les dos vocals que el formen: magis>mais>més, magistru>maistru>mestre, habeo>haio>he . Este diftonc també es pot formar per metàtesis: mortariu>mortairu>morter, operariu>operairu>obrer .

1.1.3.- De l'unió de la e en la u formant el diftonc eu , quan la u procedix d'una labial llatina: grave>greu, nive>neu, leve >lleu.

1.1.4.- Per transformació d'una A, I, O en sílaba tònica seguida de palatal: fascia>feix, apicula>abella, cognoscere>conéixer .

1.2.-Segons el context fonètic trobem una e tònica tancada:

1.2.1.- Davant d'una consonant labial m, p, b, f, v : rem, fem, llémena, membre, émbol, émfasis, temps, Salem, Jerusalem, Benimuslem, polistémon, cep, época, gepa, pebre, disépal, febra, ceba, teléfon, radioteléfon, sinalefa, senefa, befa, chefla (ferramenta), acéfal, bicéfal, efe, éfeta, canéfora, éfor, chef, Nicéfor, Assuévar, Esteve, Parasceves, asséver, frévol, grévol, benévol, malévol, rémora...

 

Exepte: Josep, Pep, eixemple , chèfla (dialectalment galta ).

1.2.2.- Davant d'una consonant dental t, d : estret, pedra, fret, pétal, seda, net, lletra, setze, tretze, dieta, set, pétreu, Alginet, ret, caletre, edro, plétora, diedre, quiet, poeta...

Excepte: sèt (numeral, a on la e és oberta per etimologia, del llatí septe ) i mètodo .

1.2.3.- Davant d'una consonant palatal: feix, peix, Aleix, créixer, mareig, lleig, fege, mege, enveja, correja, llenya, clavell, senya, penya, orella, paella, cabell , flecha, mecha, epopeya, Pompeya...

1.2.4.- Davant d'una consonant velar c [k], g [g]: sec, plec, pleca, biblioteca, teca, hipoteca, suec, dimecres, egua, cego, negre, telégraf, radiotelégraf, pécora, égloga, década, Sueca...

1.2.5.- Davant de r seguida de labial m, b, p, v, f: ferm, erm, herba, serp, acerp, conserva, serf, esperma, asperm, eritrosperm, hematerm, monosperm, estaferm, diatérman, intérpret, térbol, trébol, cérvol, hipérbole...

1.2.6.- Davant de r seguida de velar: alberc, verga, cércol...

 

Excepte: pèrgola i la 1ª, 2ª i 3ª persona singular del present d'indicatiu del verp perdre : perga, pergues, perga , pero no en la conjugació dels atres verps que acaben en - ergar com: albergar, postergar, envergar, desenvergar ...

1.2.7.- Davant de - r final: darrer, acer, picher, llumener, mer, ferrer, morter...

1.2.8.- Davant de r quan esta pertany a la sílaba següent i quan no du la e una atra consonant darrere sent final de sílaba: cera (ce-ra), pera (pe-ra), héroe , férreu, aéreu, etéreu...

 

Excepte: zero, clero .

1.2.9.- Davant s, ss, ç, c : res, pes, pressa, pésol, peça, peces, vespa, marquesa, princesa, vespa, festa, ginesta, cresta, molest, este, oest, est, sesta, gesta, gest, anapest, manifest, indigest, protesta, funest, Ernest, agrest, modest, honest, déspota, éster...

Excepte: pesta < peste , vesta < veste , tempesta < tempestas , testa < testa, veça, que per etimologia, per provindre d'una e breu llatina, són obertes, les restant, a pesar de la gran tendència vulgar a obrir la e tònica, són tancades.

1.2.10.- Davant de n : cadena, sent, cent, penja, pena, dent, ventre, dumenge, tenda, llengua, higiene, péntol, heterogéneu, génesis, paréntesis, gent , immens, propens, defensa, ofensa, castrense, forense, sense...

Excepte: Vicent, Cento (hipocorístic de Vicent ), Vicenta i gènero, que per etimologia, per provindre d'una e breu llatina, són obertes.

1.2.11.- En la terminació formada per e tònica més el grup consonàntic - ndr - dels verps de la tercera conjugació: vendre, ofendre , entendre... (pero no en els adjectius i substantius: gendre, tendre, tendra, cendra, divendres, escalopendra , que són en e oberta).

1.2.12.- En les paraules acabades en - enç , - ença : Llorenç, Llorenç, Llorença, llenç, tinença, creença, llença, pertinença, coneixença, creixença, naixença, renaixença... i les formes verbals convenç , venç, convença, vença .

1.2.13.- En hiat: bellea, pobrea, riquea, Altea, bellees, riquees...

1.2.14.- En posició final de paraula tota e tònica final és tancada en valencià: ple, be, fe, té, café, alé, canapé, Salomé, també, eixiré, parlaré, conegué, digué, conté, vindré, vosté, qué, perqué...

Excepte: qüè , Novelè.

1.2.15.- Formant diftonc en una u (eu) procedent d'una labial llatina neula<nebula, breu<brevis, beure> bibere, deure<debere, deute<debitu ... o en uns atres casos com deu (deïtat), solideu, feu , (feudal ), veu, creu, meu, teu, seu (possessiu) euro, neu ...(excepte peu, sèu (lloc social) , dèu (10) , preu , que són obertes i procedixen de la vocalisació d'una consonant llatina - d -, - c -, - ty - i vocables no patrimonials com trineu, troqueu, trofeu ). També és tancada la e del diftonc eu dels noms propis patrimonials usuals Andreu, Tomeu (reducció de Bertomeu ), Bernabeu (de Bernabé influït per Bertomeu ), Mateu, Timoteu , Tadeu , Pompeu, Bertomeu i Romeu (encara que estos tres últims presenten vacilació). Els noms propis d'introducció tardana i els poc usuals com Eliseu, Perseu , Proteu, Basileu, Ireneu, Macabeu, Nereu, Tolomeu, Zaqueu... tenen la e tònica oberta. És tancada la e del diftonc eu de totes formes verbals: feu, desfeu, veu, canteu, excloeu, creus ....

1.2.16.- Quan la e precedix a una i en la forma diftonc: llei, remei, diarreic, rei, reina, cupleit...

2.- Regles de la e tònica oberta.

2.1.-Segons l'etimologia la e tònica oberta prové:

2.1.1.- D'una E breu llatina: label>labellum , terra>terra, sèt>septe.

2.1.2.- D'una I llatina que s'obri en e en desaparéixer els sons posteriors a l'accent: viride>vert, virgine> verge .

2.1.3.- D'una E que s'obri en entrar en contacte en una u procedent de la vocalisació d'una consonant llatina - d -, - c -, - ty -, formant el diftonc decreixent eu i sent la E breu en llatí vulgar: p e de>peu, s e de>sèu, de ce>dèu, pr eti u>preu .

Excepte: credere>creu, cruce>creu .

2.1.4.- Els numerals dèsset i dèneu conserven en valencià la doble tonicitat etimològica i mantenen obertes les vocals de les primeres i les segones sílabes.

2.2.-Segons el context fonètic trobem una e oberta:

2.2.1.- Quan la e és tònica i va seguida d'una i en la sílaba següent, en independència de la seua etimologia llatina i encara que la sílaba següent comence per m, p, b, f, v : tesis, tenis, ciència, gremi, elèctric, tècnic, valència (química) , Suècia, èxit, geni, asèptic, premi, previ, epidèrmic, endèmic, comèdia, dèficit, cèntric, fermi, alèrgia, dèbil, apèndix, molèstia (pero molest en e tancada).

Excepte: iglésia, cénia, Dénia, sépia, séquia, ténia, Valéncia, série, béstia, sério, séria . El diftonc - ei - es manté tancat: llei, rei, virrei, pleit ...

2.2.2.- Quan la e és tònica i va seguida d'una u en la sílaba següent, en independència de la seua etimologia i encara que la sílaba següent comence per m, p, b, f, v : crèdul, èmul, dècuple, rècua, mèdula, perpetu, pèrdua, cèdula, cèlula, espècul, tènue, ingenu, Hèrcules

2.2.3.- Quan la e és tònica i va seguida de r més consonant que no siga labial m, b, p : cert, divers, dispersa, merla, hivern, infern, eterna, fratern, patern, percha, alergen, perdre, perc (1ª persona singular present indicatiu verp perdre ), alberc, convers, vers, cerç, vèrtola, vèrtebra, Albert, Berto (hopocorístic d' Albert ), Adalbert, Adelf, Rober.

2.2.4.- Quan la e és tònica i va davant de rr : guerra, serra, Anglaterra, ferro, verro , gerra.

2.2.5.- Quan la e és tònica i va davant de l : mel, pel, tel, tela, mustela, cel, gel, vela, empelt, canela, anhel, Elig, archipèlec, elm, fidel. També en els noms propis encara que per catellanisació la tendència és tancar-la en molts casos: Manuel, Samuel, Nelo, Manuela, Nela, Estela, Petronela, Pamela, Marcel, Miquel, Quelo, Rafel, Felo, Isabel, Carmel, Raquel, Abel, Daniel, Ezequiel, Gabriel, Imelda, Gisela, Griselda, Ismael, Joel, Marcel, Penèlope, Telm, Zoel...

Excepte: armela/amela/ametla, ele (lletra), hotel, coronel, babel, Utiel, célebre .

2.2.6.- Quan la e és tònica i va seguida dels grups consonàntics - ct -, - cd -, - pt -: objecte, perfecte, correcta, insecte, recte, secta, anècdota, sinècdoque, excepte, inepte, inepta, precepte, recepta, adepte, concepte, provecte, Hector, èctasis

2.2.7.- Quan la e és tònica i va seguida de x [ks]: èxtasis, nexe, text, pretext, sext, context, èxodo, inconex.

 

2.2.8.- En la terminació formada per e tònica més el grup consonàntic - ndr - en adjectius i substantius: tendre, tendre, gendre, cendra, divendres, escalopendra (pero no en els verps de la tercera conjugació: vendre, ofendre, entendre... a on la e tònica és tancada)

 

3.- Regles de la o tònica tancada.

3.1.-Segons l'etimoligia la o tancada prové:

3.1.1.- D'una O llarga llatina: nepote>nebot, poma>poma , invidiosus>envejós, lectione>lliçó, seniore>senyor, totum>tot, robore>roure (arbre) , pyropus>pirop (mineral), v o ta>boda , congru>congre, hyssopum>hisop, congru>congre.

 

Excepte: sole>sol , en o oberta, encara que no és etimològica pero és general en valencià i clàssica, o abdomen>abdomen i fenomen, prolegomen ...

3.1.2.- D'una U breu llatina: iuvene>jove, lupu>llop, pulvis>pols, gula>gola, pullu>poll, cupru>coure (metal) , puteu>pou, iugu>jou, gurgu>gorc, poda, derivat de podar , del llatí p utare , furca>forca, porga, derivat de porgar, del llatí p u rgare .

La pronunciació de coure (metal), pou i jou en o oberta no és etimològica ni general.

3.1.3.- D'una U llatina seguida de grups consonàntics: turris>torre, mundus>món, tussis>tos, muccus>moc, pulsus>pols (glatit) , sulcus>solc .

3.2.- Segons el context fonètic trobem una o tònica tancada:

3.2.1.- Quan una paraula és aguda i acaba en - ó , - or : camió, cançó, coentor, dolor, millor, professor, amor...

 

Excepte: açò, això, allò, bo, rebò, çò, Melchor, do (regal), resò, sò, to, semitò, tro (atmosfèric), retrò, tro (cadira), tor, or, cor, cor (de cant ), tesor, mors/mor (verp morir), flor, plor, por i els seus, plurals, derivats o composts que conserven la tonicitat en la o .

3.2.2.- Quan la o tònica va seguida de labial b, m, p (esta última sílaba en moltes excepcions): copa, estopa, tropa, acróbata, discóbol, popa, sopa, ciclop, cop, cobra (serp) , glop, heliotrop, hemeralop, hisop, llop, pirop (mineral) , chop, areópac, omóplat, dropo, guilopo, ópal, crisópal, cleptóman, melóman, biblióman, megalóman, autómata, elastómer, termómetro, quilómetro, estómec, gómfosis, ludópata, cardiópata, sobre .

Excepte: Beniopa, Polop, palop, miop, arrop, autostop, garlopa, escalop, òpera, obra, òbol, llòbrec, sobra (del verp sobrar ), sòbres (coses que sobren) , còbra (del verp cobrar ), dòberman, aixarop, estrop, manyopla, sinople, nòmada, abdomen, prolegomen, fenomen... i còmodo , nom, prop, home (a on la o oberta és etimològica, ya que prové d´una o breu llatina, comm o dum , nomine, prope, homine ), les terminacions culte - òpodo, - òpolis, - òpoli i la o tònica davant del grup consonàntic - pt -: coleòpter .

4.- regles de la o tònica oberta.

 

4.1.- Segons l'etimologia la o oberta prové:

4.1.1.- D'una O breu llatina: rota>roda, rosa>rosa, cor>cor, populus>poble, socru>sogre, locu>lloc, prope>prop, nomine>nom, p o rcu>porc...

4.1.2.- D'una reducció del diftonc llatí AU: paucu>poc, causa>cosa, auru>or, paupere>pobre, gaudium>goig, thesauru>tesor.

 

4.1.3.- Del contacte d'una o tònica en una u , formant el diftonc decreixent ou , quan la u ve de la vocalisació d'una consonant o grup consonàntic llatí: movere>moure, novem>nou, ovus>ou, bove>bou, cocere>còure (cuinar) .

 

4.1.4.- D'una O llatina que s'obri per compensació en desaparéixer sons posteriors a l'accent: solutus>solt.

4.2.- Segons el context fonètic trobem una o tònica oberta:

4.2.1.- Quan la o tònica va seguida d'una i en la sílaba següent, en independència de la seua etimologia llatina o vaja seguida de labial b, p, m : oli, dimoni, Antoni, obvi, òbit, òbila, còpia, història, oci, òptim, octaèdric, centèsim, llògic, glòria, còmic, còdic, prosòdia, odi, fòbia, aerofòbia, agorafòbia, octodòntit, octogèsim ...

Excepte: nóvio, nóvia .

4.2.2.- Quan la o tònica va seguida d'una u o un diftonc eu en la sílaba següent, en independència de la seua etimologia o vaja seguida de labial b, p, m : lòbul, mòdul, glòbul, Aristòbul, monòcul, còpula, còmput, cònjuge, incòlume , idòneu, corpòreu, incorpòreu, arbòreu, estentòreu, cotiledòneu, erròneu, petròleu.

4.2.3.- En el diftonc decreixent ou la o és oberta, en molts casos en independència de l'etimologia llatina: bou, nou, renou, espermatozou, protozou, prou, moure, incloure, còure (cuinar) , commoure, ploure, promoure, ròure (rosegar) , somoure , mou, inclous, cou, commouen, plou ...

Excepte: sou (2ª persona plural del present d'indicatiu del verp ser) i pou, jou, tou , roure (arbre), coure (metal) que, a pesar de la vacilació que es detecta des de l´época clàssica, l'obertura no és general i són tancades per etimologia puteu, iugu, tofu, robore, cupru.

4.2.4.- Quan la o tònica va seguida d'una consonant no labial b, p, m : , taronja, teòlec, odontoide, hipòdrom, agrònom, horòscop, teòsof, homòton, Benimodo, moda, bor, clor, flor, sol, aeròfon, micròfon, aeròfop, ,Monòver, Moncofa, fisòfor, oda, odre, oferta, esòfec, antropòfec,dolmen, amorf, Benijòfar, gallofa, estrofa, carchofa, Cristòfol, Tòfol (hipocorístic de Cristòfol ), Tono , idiòtrof, alogen, alucinògena, gònada, solfa, atmòsfera, monòton, tòtem, pròcer, apòstol, pròrroga, orfe, demora, moro, prosper, Carlota, Crisòstom, Diògenes, Hermione, Isolda, Nofre, Onofre, Ot, Rodolf...

Excepte en els casos citats en el punt 3.2.2.

També són excepcions próstata, apóstata, coca, cóncau, cóncava, Córdova, bicóncau, conclau, ona, mona, góndola, pólvora, gorga, pandorga, abrótan, hipopótam, bota, sota, soda, coda ... i les terminacions cultes -ócrata, -ólatra, -ógraf, -ófan, -ófac (esta darrera terminació culta sol prendre la forma - òfec en valencià, seguint la tendència patrimonial marcada per paraules com estómec, nàufrec, archipèlec ...)

4.2.5.- Quan la o tònica va seguida dels grups consonàntics - ct -, - pt -: docte, docta, autòcton, còctel, òctuple, heteròpter, helicòpter, himinòpter, dioptra , coleòpter ,

4.2.6.- En les terminacions o sufixos - ol , - ola, -ot, -ota : Puçol, juliol, dol, espanyol, ababol, bunyol, cresol, fesol, sequiol, consol, andola, aureola, camisola, escola, corriola, fillola, Riola, Carola, Ermengol, Fabiola, Ferriol, Oriol, grandot, ninot, cabota, carota, bellota ...

Excepte: gola, farigola, hola, bola, carambola, cola, chabola i els casos en que són en o tancada per etimologia: bot (recipient)< bu tte , bot (de botar)<* bu- ttare , tot< to tum , rot< ru ptu , bota< bu tte , nebot< nepo te .

4.2.7.- Quan la o tònica va seguida de velar - c , - g : oca, ocre, mediocre, aladroc, albercoc, barroc, lloc, bloc, fòc, floc, sòc (calcer), mòc (verp moure) toc, retoc, xaloc, groc, groga, ogre, octògon, retrògrada, poc, renoc, broc, choc, bajoca, joca, tapioca, roca, lloca, còca (nau), coc (carbó), carioca, broca, Sòcrates, inocu, demagoc, pedagoga, joc, heteròcrom, heteròcron, Roc...

Excepte: soc (verp ser) moc, blesmoc, boca, moca (café) , moca (medusa), torcaboca, toca, foca, coca (menjar), foc (de llum) Diocles, coco, baroco .

4.3.8.- Quan la o tònica va seguida de - r o - rt (- rd en cas de paraules estrangeres), no sempre és oberta, ho és quan la o procedix d'una o breu llatina, m o rte>mort , o d'una reducció del diftonc llatí au, auru>or ; este constext fonètic és tan freqüent que s'ha convertit en tendència per lo que els estrangerismes s'adapten o pronuncien en o obert com Ford (llinage), lord (senyor)..... i algunes paraules que per etimologia són en o tancada passen a ser generalment obertes com cort , del llatí vulgar c o rte .

No obstant, la o tònica és tancada, encara que vaja seguida de - r o rt , quan prové d'una o llarga llatina, mora (fruit), del llatí vulgar m o ra , roure (arbre), del llatí r o b ore , d'una u breu llatina, f urca >forca, t u rdu>tort (pardal), s u rdu>sort (que no sent), o d'una u llatina seguida de grups consonantics , turris>torre, mundu>món, tussis>tos, muccus>moc, pulsus>pols (del cor), sulcus>solc .