Pagina web de l'associacio cultural Centernar de la Ploma de Manises                                                                 

Valencianisat l'ordenador

Biografies

 

Vicent Blasco Ibanyez

Vicent Blasco Ibanyes naix en Valencia el 29 de Giner de 1867 i mor en Menton (França) en 1928. Fill de pares terolans i carlistes, Gaspar Blasco i Ramona Ibanyez, naixque en la casa-tenda de productes alimenticis que tenien en el numero 8 del carrer de la Saboneria Nova, hui desapareguda. Fon batejat en l’esglesia dels Sants Joans, davant la Llonja. De chicotet, estudià en les Escuelas Pías dels Pares Escolapis, en la placeta del mateix nom, per ser qui mes fama tenien com a pedagocs. Mes tart, passà al Colege Llevanti, en la plaça de la Pilota, hui plaça de Mariano Benlliure.

Des de chicotet fon un gran aficionat a la llectura. Es compli en ell la maxima que diu que d’un bon llector, ix un bon escritor. Li agradava la lliteratura romantica, la que mes de moda estava en son temps. Senti especial debilitat i llegia en fruïcio a Victor Hugo. Dotat d’una gran imaginacio, que a lo llarc de sa vida plasmà en sos noveles, als 16 anys, li feu volar en no poques i personals aventures, al fugir de casa i anar-se a viure a Madrit per son conte. Treballà en casa del escritor Fernández González. La capital d’Espanya li valgue per a iniciar-se en l’art d’escriure i per a publicar sos primers escrits, encara que no li ana massa be la cosa. Per precs de sa mare, en 1884 i despres de no encaixar en l’ambient lliterari de Madrit, per sa joventut i per que ningu el coneixia, tornà a Valencia, a on continuà escrivint, ara en Llengua Valenciana. En la revista de Lo Rat Penat, que dirigia Constanti Llombart, publicà alguns relats, un d’ells La Torre de la Boatella, en la que obtingue un dels accesits dels premis dels Jocs Florals. En valencià tambe escrigue En la porta del cel i Lo darrer esforç. Mes tart vindrien atres noveles, en castellà, com Fantasías, El adiós de Schubert, El conde García Fernández, Aventuras Venecianas, Por la Patria, La muerte de Capeto, Marinori, Un idilio nihilista i Fátima. En 1888, en els Jocs Florals tambe, se li premià el treball Huc de Moncada. Fon l’any en que es llicencià en Dret per l’Universitat Lliteraria de Valencia, a on cursà els estudis complets, encara que mai arribà a eixercir. Estudià lleis mes per desig de sos pares puix desijaven que fera algo de profit en sa vida, ya que el veen en massa imaginacio i fantasia.

Les seues dos grans vocacions, a les que consagraria tota sa vida des d’els anys vint serien la lliteratura i la politica. S’afilià primer al Partit Republicà Federal. Precisament, als ideals republicans consagrà sa primera activitat periodistica-politica, el semanari La Bandera Federal, que ell mateix fundà i dirigi. Afecte a Sagasta i amic de Pi i Margall, en 1890 fon l’instigador de diverses accions i manifestacions contra el govern de Cánovas del Castillo. Li persegui la Jusiticia i hague d’anar-se uns mesos a Paris. Despres d’una amnistia general, tornà a Valencia i es casà en Maria Blasco i Cacho, en qui tindria tres fills: Mario, Libertad i Sigfrido. En 1891, fon nomenat president regional del Partit Republicà Federal. Sent-ne president nacional del partit Francesc Pi i Margall qui fon convidat per Lo Rat Penat com a mantenedor dels Jocs Florals de Valencia, pero no pogue vindre i li sustituï en la catedra floralesca, son representant en Valencia, Vicent Blasco i Ibanyes. En esta epoca escrigue i publicà sos treballs lliteraris mes politisats, mes socials: La araña negra, Viva la República, i Catecismo del buen republicano. Despres de perdre les eleccions en les que se presentà pel districte de Sueca fundà, el 12 de novembre de 1893, el diari El Pueblo, i el ficà al servici de sos preferencies vitals, la lliteratura i la politica. Des de ses pagines anava orientat al republicanisme valencià, impartint-ne doctrina i donant instruccions. Instigà i feu sa particular guerra contra sos adversaris politics, al temps que escrigue casi tota sa obra lliteraria per entregues i fulletons que despres arreplegaria en llibres. Consegui per mig d’este control de la opinio publica, de la massa, instaurar una corrent de pensament dins del republicanisme que es diuria blasquisme i a sos seguidors blasquistes, arraïlant-se molt en comarques com la Ribera. Este moviment o corrent de pensament acabà convertint-se en la base d’un partit independent que es separà del Partit Republicà Federal i es constituï en un nou, el seu propi, el de son personal creacio. En 1896, sempre com a conseqüencia de ses activitats politiques, se veu obligat a exiliar-se novament, esta volta a Italia, a on aprofità per a escriure En el país del arte. La politica no li dugue precisament exits, tot lo contrari. Li perjudicà en sa vida lliteraria i personal per la vida que hague de portar sempre, encara que en el fondo es la que li agradava. Sos devanejos politics li perjudicaren per a que se li otorgara el Premi Nobel de Lliteratura, sos veleitats republicanes i antimonarquiques foren utilisades en sa contra pels governs de torn, la dictadura militar o la monarquia, per a que el rei de Suecia no li donara mai tal distintiu.

No seria fins l'any 1898, quan consegui ser Diputat de les Corts per Valencia, escan per al que seria reelegit tambe en les llegislatures de 1901, 1903, 1905 i 1907. En este periodo escrigue: El juez (1894), Arroz y tartana (1894), Flor de Mayo (1896), Cuentos valencianos (1896), La barraca (1898) (que fon traduida al frances i li valgue per a ser conegut en Europa), Entre naranjos (1900) (que l'escrigue en un Mas d'Alcira), La condenada (1900) i Cañas y barro (1902). Esta fon una llarga serie de noveles de tematica valenciana, en la que descriu en una tecnica casi cinematografica costums, tradicions, usos, normes, etc... de la Valencia d'aquell temps, que ha resultat ser un testimoni altament estimable, donat lo fidedigne de l'entorn i les circunstancies que descriu i relata. A partir de 1904, cansat de les llices politiques desenrollades en Valencia, i algo cremat per l'activitat agitadora desplegada, es traslladà a viure a Madrit, a on decidi dedicar-se de ple a l'escritura i oblidar-se de la politica. Abandona els temes valencians en ses noveles i entra en el cicle de ses noveles de tesis o socials. Es quan escriu: La catedral (1903), El intruso (1904), La bodega (1905), La horda (1906),... En 1906, l'Ajuntament el declarà Fill Predilecte de la Ciutat i li feu un homenage. En França, el president de la Republica li nomenà Cavaller de la Legio d'Honor. Inicià el cicle sicologic en La maja desnuda (1906), Sangre y arena (1908), Los muertos mandan (1909) i Luna y Benamor (1909).

La activitat purament lliteraria la compaginà en atres culturals com les conferencies a les que fon convidat a pronunciar en Argentina, Chile i Paraguay. En son periple americà escrigue Argentina y su grandeza i se li ocorregue, de comu acort en el Govern, fer les Ameriques. Era l'epoca de gran pobrea en Espanya i existia una predisposicio a emigrar a America des de les regions espanyoles mes pobres. Existia la creença de que qui s'anava a America es fea ric pronte, prosperava i tornava en fortunes. Sa imaginacio de noveliste, sa fantasia fabuladora, son caracter bohemi i espirit aventurer li portaren a disenyar i proyectar l'idea de crear en Argentina colonies agricoles: la Cervantes en Río Negro, i Nueva Valencia en Corrientes. El noveliste, ficat a empresari agricola, a colonisador, s'afonà, fracasà. Consegui embarcar en Valencia a moltes families en sa aventura americana, que mes tart li traurien a la cara haver seguts enganyats per ell. Els enarbolà en sos escrits i ses paraules calides i energiques. Aquell grandios proyecte fracasà, perque terra i orage no acompanyaren. Les ajudes tampoc existiren. Fon un gran fracas l'utopia argentina. En l'any 1914, Blasco Ibanyez, avergonyit i acovardat per lo ocorregut, decidi abandonar l'empresa i marchà a França, instalant-se en Paris. Fon el moment en el que esclatà la I Guerra Mundia i aprofità per a escriure croniques de guerra.

Sos obres posteriors estigueren influenciades per la tragedia belica. Escrigue la Historia de la guerra europea, Los cuatro jinetes del Apocalipsis (1916), Mare nostrum (1918) i Los enemigos de la mujer (1919). Los cuatro jinetes del Apocalipsis fon convertida en guio cinematografic d'una pelicula. Viajà als Estats Units i fon envestit Doctor Honoris Causa per les universitats de Washington i Mexic. Tornà a França, instalant-se en Menton. En 1921, viajà a Valencia on se li'n feren molts homenages. Tornat a França, escrigue mes noveles, ara sobre temes espanyols, de pijor calitat: El pariso de las mujeres (1922), La reina Calafia (1923), El Papa del mar (1925), La vuelta al mundo de un novelista (1925), Una nación secuestrada, La tierra de todos i El militarismo mejicano. Blasco edità bona part de ses obres en sa Editorial Prometo. Faltà en Menton "Fontana Rosa", el 28 de giner de 1928. Ses despulles foren traslladades a Valencia en el buc insignia de l'Armada Espanyola Jaime I, que foren rebudes en el Port per el poble valencià, acte al que assistiren el president de la Republica, Alcalá Zamora, i tot el Govern, el 29 d'octubre de 1933. En el mausoleu fet per Mariano Benlliure se llig: Vullc reposar en el mes modest cementeri valencià, junt al mare Nostrum, que plenà d'ideal mon espirit; vullc que mon cos es confonga en esta terra de Valencia, que es l'amor de tots mos recorts.

 

Tret del Diari de Valencia. Coleccio Biografia de Valencianos Ilustres.