Pagina web de l'associacio cultural Centernar de la Ploma de Manises                                                                 

Valencianisat l'ordenador

Biografies

 

Sant Vicent Ferrer

Sant Vicent Ferrer, flare dominic, patro del Regne de Valencia, naixque en Valencia el 23 de Giner de 1350 i muigue en Vannes (França), el 5 d'abril de 1419. Decidi en son eloquencia i dots de persuacio la resolucio del Compromis de Casp, per la que es determinà la succesio a la Corona d’Arago, qüestio dinastica i politica molt greu en aquell moment, i ajudà a resoldre el Cisma d’Occident, que fon el gran escandal de l’Esglesia Catolica migeval.

No conegam be els valencians la vida i obra, l’importancia historica, de Sant Vicent dins de la societat civil, de la societat politica i de la societat religiosa valenciana de son temps. No conegam tampoc la gran llavor d’evangelisacio que va fer recorreguent a peu no sols Espanya, tambe bona part d’Europa, faena a la que se dedicà en exclusivitat, molt tart, quan ya havia complit 50 anys, que en aquell temps era mes de la mijana de vida de la gent. Lo que desgraciadament sabem de Sant Vicent Ferrer es una gran mentira: que quan se n’anà de Valencia s’espolsa les espardenyes. Cap historiador, cap biograf del sant, conta en ninguna part i moment que aixo passara. Nomes u, l’historiador Diago diu que ell una volta va sentir que díen, que corria un remor, de que Sant Vicent un dia es cabrejà de la manera de ser dels valencians, i al eixir de Valencia se llevà les espardenyes i se les espolsà, en senyal de que no volia tornar a saber res mai mes d’aci. I este simple remor es lo unic que ha quedat gravat a foc en la ment dels valencians. Apart de que cap historiador ho documenta, cal apuntar aci que aixo de les espardenyes es una llegenda que se diu i s’ha escrit de casi tots el sants d’Italia. En cadascu dels seus pobles se conta lo mateix, pero canviant-li el nom al sant.

Vicent Ferrer era una persona molt especial, no li agradava gens estar dins del Convent, sempre estava amunt i avall, ficant-se o ficant-lo la gent en mil lios. Tenia una gran fortalea fisica, era vegetarià, mai menjà carn, no va patir cap malaltia, a sols de vell va patir de varius, i anava a peu a tots els llocs. Sos sermons, carregats de ciencia biblica, arribaren a durar fins a set i huit hores sense parar de parlar i sense microfon. De nit se gitava sempre damunt d’algo dur i per coixi se ficava la Biblia i una pedra. S’alçava molt mati tots els dies. Quan anava als pobles, dia Misa i estava en deju tot el mati, sense parar de parlar. Al migdia, per a menjar, prenia encisam i fruites. El seu prestigi d’home de ciencia i pau feu que ya molt jove el buscaren per a arreglar problemes i confictes. Fea d’home bo en molts dels conflictes que existien en son temps. Quan predicava pels pobles, sempre, despres de dinar, en privat se dedicava a vore a aquelles persones o families que estaven enfrontades o tenien pendents pleits de qualsevol tipo. El Consell de la Ciutat de Valencia, preocupat pel fenomen de la prostitucio, important ya en aquell segle XV i no tobant manera de solventar-lo, acordà – i aixina consta en el Llibre de Consells i Deliveracions – donar-li poders i diners a Sant Vicent per a resoldre el problema. Per ad elles feu un barri apartat – prop de la Porta Nova, tot ell rodejat d’un mur – i unes normes – per eixemple, durant la Semana Santa tenien que estar tancades totes en casa sense treballar- ab la prohibicio expresa de que no anaren rodant pels carrers ni entrant en les cases. Lo que tingueren que fer, ho feren sempre dins d’aquell barri, que hui es precisament el que conegam per barri Chino o barri del Pilar, ya que com descriuen distints historiadors, el solar escollit per a fer aquell barri era un camp de moreres que estava junt a la muralla de la ciutat. Al mateix temps, en diners del Consell de la Ciutat, anava fent-los la dot a aquelles dones de la vida i casant-les en chics fadrins, conseguint que algunes abandonaren la prostitucio. Igualment pacificà les cruels guerres i banderies que n’hi havien en Valencia, entre els Centelles i els Vilaragut, per lo que el territori estava alçat i vivint una permanent guerra civil. Una cosa que ara descaradament se continua ignorant es que Sant Vicent Ferrer fon que fundà l’Universitat de Valencia. I ho feu en l’any 1411 i fa ara vora sis segles. Curiosament, este fet tant important, la creacio de l’Estudi General, la seua fundacio per Sant Vicent Ferrer, ha segut ocultat i silenciat per l’Universitat de Valencia, que fa poc celebrà el V centenari de la mateixa. De sobte fan desapareixer 90 any de sa vida academica, de sa historia. Aixina s’escriu, s’interpreta i se manipula moltes voltes l’historia, inclus per part d’aquells que es creuen en possessio de la veritat cientifica i el dogma.

Gracies a Sant Vicent Ferrer exisitix hui Espanya, es fundà Espanya. Mes, en este punt, hem de subrallar un fet que sempre fa pensar. Arago, Catalunya i Valencia tenien que enviar els seus compromisaris a debatre i votar quin dels candidats tenia el millor dret per a heretar la Corona d’Arago. Sant Vicent Ferrer anà per el cupo que corresponia a Valencia, pero, desgraciadament no escollit pels valencians. El Parlament valencià estava dividit en dos – es una connotacio historica dels valencians estar sempre dividits i enfrontats – i no se ficaven d’acort en nomenar la terna que tenia que anar a Casp. El Parlament de dins tenia els seus candidats i el Parlament de fora, que es reunia en Paterna, tenia una atra terna. Com no se ficaven d’acort, el Parlament de Catalunya propongue, i el d’Arago acceptà, que en nom de Valencia acudiren a Casp: Sant Vicent Ferrer, Giner Rabasa i Arnaldo Conques. Protestà el Parlament de Valencia per lo que entenia una intromissio i el Parlament de dins propongue a Bonifaci Ferrer, Giner Rabasa i Arnaldo Conques. Aragonesos i catalans no acceptaren esta proposta, per ser la de la mitat del Parlament de valencià, i al final decidiren conjuntament que fora el Governador i el Justicia d’Arago els qui nomenara la terna que deuria acudir a Casp: Bonifaci Ferrer, Giner Rabasa i Sant Vicent Ferrer.

I fon la decisiva intervencio de Sant Vicent Ferrer la que va resoldre tambe el Cisma d’Occident en l’Iglesia, on hi havia tres Papes, produint situacions extranyes com en els casos de que cada convent o parroquia era d’una obediencia o atra. Cadascu seguia el Papa que millor li pareixia. I ho feu aprofitant que el rei Ferrando, al qui ell ajudà a coronar-lo d’Arago, com li devia eixe favor, se’l cobrà fent-li firmar el decret de sustraccio d’obediencia al Papa Benedicte XIII, el seu amic, l’aragones Papa Luna. Va ser Sant Vicent Ferrer qui va llegir el decret en el pulpit de la catedral de Perpignan, que va ser el final del Papa Luna, qui va tindre’s que retirar a Penyiscola, acabant-se el Cisma. En un carta escrita pel pare conciliar Joan Gerson, Canciller de l'Universitat de Paris, a Sant Vicent Ferrer quan ya vivia en Vannes, parlava "d'este vostre senyalat favor, els que nos trobém en el General Concili de Constança esperem agarrar el fruit tan dessijat de l'unio i pau de l'Iglesia, la qual ya casi quarenta anys està desterrada. Benaventurat Vos tres, i encara mes, quatre voltes benaventurat..."

Desconegut tambe per els valencians son testament espiritual als valencians. Ya en el llit de la mort, en Vannes, França, en el delirium mortis, s'alçà del llit i s'en volgue anar a Valencia a morir, volia morir en la terra on va naixer, pero no pogue. Dies abans, conscient encara, va fer dos testaments, un general, per a tots els qui l'acompanyaven i un atre per a Valencia i els valencians. Demanà als valencians que anaven en companyia d'ell en l'Escola de Penitents que entraren en son quarto i els va dirigir unes paraules, que segons el pare canonge i historiador Josep Sanchis Sivera, foren estes: "Sempre ha ocupat ma patria lloc preferent en mon cor; per ad ella han segut sempre mos afans, continuament els he socorregut, i moltes de mes oracions han anat sempre encamidades a son major be i felicitat. No tan facilment s'oblida el lloc on es veu la llum primera, on es reben les caricies de la mare; mon major pesar es el morir llunt del lloc d'on vaig naixer i deprengui el cami de les virtuts, que he caminat tota ma vida. Si alla formi mon cor, tambe fortifiqui m'anima per a mamprendre l'apostolat que Deu m'encomanà. ¡ Pobre patria meua !, no puc tindre el plaer de que mos ossos descansen en sa falda; pero digau ad aquells ciutadans que muic dedicant-los mos recorts, prometent-los una constant assistencia, i que mos continues oracions allà en el cel seran per ad ells, als que mai oblidare. En totes ses desgracies, en tots sos pesars, yo els conhortare, yo intercedire per Valencia. Que vixquen tranquils, que ma proteccio no els faltarà mai mes. Digau a mos benvolguts germans que miuc beneint-los i dedicant-los mon ultim sospir." D'esta manera digue adeu Sant Vicent als valencians, prometent-los assistencia eterna en el cel, davant de Deu, per a cada u d'ells, de tots els temps.

Sant Vicent fon un sant, ademes, de molt milacrer. Tenia poder taumaturgic. Sos predicars solia acompanyar-los de milacres. Milacres per a que la gent creguera. Eren signes extraordinaris que mantenien la fe de la gent tan depauperada i desnutrida pels conflictes interns i escandalosos de l'Iglesia, com el Cisma d'Occicent. En sos proces de canonisacio foren testimoniats, per testics directes dels milacres, mes de 800 milacres, quan nomes ha requerit l'Iglesia dos milacre per al proces. I fon atre valencià, el Papa Calixt II, complint-se atra profecia de Sant Vicent, qui el canonisà.

 

Tret del Diari de Valencia i de El pare Sant Vicent Ferrer de Baltasar Bueno i Tarrega.