Sant Vicent Ferrer, flare dominic,
patro del Regne de Valencia, naixque en Valencia el 23 de Giner de 1350
i muigue en Vannes (França), el 5 d'abril de 1419. Decidi en
son eloquencia i dots de persuacio la resolucio del Compromis de Casp,
per la que es determinà la succesio a la Corona d’Arago,
qüestio dinastica i politica molt greu en aquell moment, i ajudà
a resoldre el Cisma d’Occident, que fon el gran escandal de l’Esglesia
Catolica migeval.
No conegam be els valencians la vida
i obra, l’importancia historica, de Sant Vicent dins de la societat
civil, de la societat politica i de la societat religiosa valenciana
de son temps. No conegam tampoc la gran llavor d’evangelisacio
que va fer recorreguent a peu no sols Espanya, tambe bona part d’Europa,
faena a la que se dedicà en exclusivitat, molt tart, quan ya
havia complit 50 anys, que en aquell temps era mes de la mijana de vida
de la gent. Lo que desgraciadament sabem de Sant Vicent Ferrer es una
gran mentira: que quan se n’anà de Valencia s’espolsa
les espardenyes. Cap historiador, cap biograf del sant, conta en ninguna
part i moment que aixo passara. Nomes u, l’historiador Diago diu
que ell una volta va sentir que díen, que corria un remor, de
que Sant Vicent un dia es cabrejà de la manera de ser dels valencians,
i al eixir de Valencia se llevà les espardenyes i se les espolsà,
en senyal de que no volia tornar a saber res mai mes d’aci. I
este simple remor es lo unic que ha quedat gravat a foc en la ment dels
valencians. Apart de que cap historiador ho documenta, cal apuntar aci
que aixo de les espardenyes es una llegenda que se diu i s’ha
escrit de casi tots el sants d’Italia. En cadascu dels seus pobles
se conta lo mateix, pero canviant-li el nom al sant.
Vicent Ferrer era una persona molt
especial, no li agradava gens estar dins del Convent, sempre estava
amunt i avall, ficant-se o ficant-lo la gent en mil lios. Tenia una
gran fortalea fisica, era vegetarià, mai menjà carn, no
va patir cap malaltia, a sols de vell va patir de varius, i anava a
peu a tots els llocs. Sos sermons, carregats de ciencia biblica, arribaren
a durar fins a set i huit hores sense parar de parlar i sense microfon.
De nit se gitava sempre damunt d’algo dur i per coixi se ficava
la Biblia i una pedra. S’alçava molt mati tots els dies.
Quan anava als pobles, dia Misa i estava en deju tot el mati, sense
parar de parlar. Al migdia, per a menjar, prenia encisam i fruites.
El seu prestigi d’home de ciencia i pau feu que ya molt jove el
buscaren per a arreglar problemes i confictes. Fea d’home bo en
molts dels conflictes que existien en son temps. Quan predicava pels
pobles, sempre, despres de dinar, en privat se dedicava a vore a aquelles
persones o families que estaven enfrontades o tenien pendents pleits
de qualsevol tipo. El Consell de la Ciutat de Valencia, preocupat pel
fenomen de la prostitucio, important ya en aquell segle XV i no tobant
manera de solventar-lo, acordà – i aixina consta en el
Llibre de Consells i Deliveracions – donar-li poders i diners
a Sant Vicent per a resoldre el problema. Per ad elles feu un barri
apartat – prop de la Porta Nova, tot ell rodejat d’un mur
– i unes normes – per eixemple, durant la Semana Santa tenien
que estar tancades totes en casa sense treballar- ab la prohibicio expresa
de que no anaren rodant pels carrers ni entrant en les cases. Lo que
tingueren que fer, ho feren sempre dins d’aquell barri, que hui
es precisament el que conegam per barri Chino o barri del Pilar, ya
que com descriuen distints historiadors, el solar escollit per a fer
aquell barri era un camp de moreres que estava junt a la muralla de
la ciutat. Al mateix temps, en diners del Consell de la Ciutat, anava
fent-los la dot a aquelles dones de la vida i casant-les en chics fadrins,
conseguint que algunes abandonaren la prostitucio. Igualment pacificà
les cruels guerres i banderies que n’hi havien en Valencia, entre
els Centelles i els Vilaragut, per lo que el territori estava alçat
i vivint una permanent guerra civil. Una cosa que ara descaradament
se continua ignorant es que Sant Vicent Ferrer fon que fundà
l’Universitat de Valencia. I ho feu en l’any 1411 i fa ara
vora sis segles. Curiosament, este fet tant important, la creacio de
l’Estudi General, la seua fundacio per Sant Vicent Ferrer, ha
segut ocultat i silenciat per l’Universitat de Valencia, que fa
poc celebrà el V centenari de la mateixa. De sobte fan desapareixer
90 any de sa vida academica, de sa historia. Aixina s’escriu,
s’interpreta i se manipula moltes voltes l’historia, inclus
per part d’aquells que es creuen en possessio de la veritat cientifica
i el dogma.
Gracies a Sant Vicent Ferrer exisitix
hui Espanya, es fundà Espanya. Mes, en este punt, hem de subrallar
un fet que sempre fa pensar. Arago, Catalunya i Valencia tenien que
enviar els seus compromisaris a debatre i votar quin dels candidats
tenia el millor dret per a heretar la Corona d’Arago. Sant Vicent
Ferrer anà per el cupo que corresponia a Valencia, pero, desgraciadament
no escollit pels valencians. El Parlament valencià estava dividit
en dos – es una connotacio historica dels valencians estar sempre
dividits i enfrontats – i no se ficaven d’acort en nomenar
la terna que tenia que anar a Casp. El Parlament de dins tenia els seus
candidats i el Parlament de fora, que es reunia en Paterna, tenia una
atra terna. Com no se ficaven d’acort, el Parlament de Catalunya
propongue, i el d’Arago acceptà, que en nom de Valencia
acudiren a Casp: Sant Vicent Ferrer, Giner Rabasa i Arnaldo Conques.
Protestà el Parlament de Valencia per lo que entenia una intromissio
i el Parlament de dins propongue a Bonifaci Ferrer, Giner Rabasa i Arnaldo
Conques. Aragonesos i catalans no acceptaren esta proposta, per ser
la de la mitat del Parlament de valencià, i al final decidiren
conjuntament que fora el Governador i el Justicia d’Arago els
qui nomenara la terna que deuria acudir a Casp: Bonifaci Ferrer, Giner
Rabasa i Sant Vicent Ferrer.
I fon la decisiva intervencio de Sant
Vicent Ferrer la que va resoldre tambe el Cisma d’Occident en
l’Iglesia, on hi havia tres Papes, produint situacions extranyes
com en els casos de que cada convent o parroquia era d’una obediencia
o atra. Cadascu seguia el Papa que millor li pareixia. I ho feu aprofitant
que el rei Ferrando, al qui ell ajudà a coronar-lo d’Arago,
com li devia eixe favor, se’l cobrà fent-li firmar el decret
de sustraccio d’obediencia al Papa Benedicte XIII, el seu amic,
l’aragones Papa Luna. Va ser Sant Vicent Ferrer qui va llegir
el decret en el pulpit de la catedral de Perpignan, que va ser el final
del Papa Luna, qui va tindre’s que retirar a Penyiscola, acabant-se
el Cisma. En un carta escrita pel pare conciliar Joan Gerson, Canciller
de l'Universitat de Paris, a Sant Vicent Ferrer quan ya vivia en Vannes,
parlava "d'este vostre senyalat favor, els que nos trobém
en el General Concili de Constança esperem agarrar el fruit tan
dessijat de l'unio i pau de l'Iglesia, la qual ya casi quarenta anys
està desterrada. Benaventurat Vos tres, i encara mes, quatre
voltes benaventurat..."
Desconegut tambe per els valencians
son testament espiritual als valencians. Ya en el llit de la mort, en
Vannes, França, en el delirium mortis, s'alçà
del llit i s'en volgue anar a Valencia a morir, volia morir en la terra
on va naixer, pero no pogue. Dies abans, conscient encara, va fer dos
testaments, un general, per a tots els qui l'acompanyaven i un atre
per a Valencia i els valencians. Demanà als valencians que anaven
en companyia d'ell en l'Escola de Penitents que entraren en son quarto
i els va dirigir unes paraules, que segons el pare canonge i historiador
Josep Sanchis Sivera, foren estes: "Sempre ha ocupat ma patria
lloc preferent en mon cor; per ad ella han segut sempre mos afans, continuament
els he socorregut, i moltes de mes oracions han anat sempre encamidades
a son major be i felicitat. No tan facilment s'oblida el lloc on es
veu la llum primera, on es reben les caricies de la mare; mon major
pesar es el morir llunt del lloc d'on vaig naixer i deprengui el cami
de les virtuts, que he caminat tota ma vida. Si alla formi mon cor,
tambe fortifiqui m'anima per a mamprendre l'apostolat que Deu m'encomanà.
¡ Pobre patria meua !, no puc tindre el plaer de que mos ossos
descansen en sa falda; pero digau ad aquells ciutadans que muic dedicant-los
mos recorts, prometent-los una constant assistencia, i que mos continues
oracions allà en el cel seran per ad ells, als que mai oblidare.
En totes ses desgracies, en tots sos pesars, yo els conhortare, yo intercedire
per Valencia. Que vixquen tranquils, que ma proteccio no els faltarà
mai mes. Digau a mos benvolguts germans que miuc beneint-los i dedicant-los
mon ultim sospir." D'esta manera digue adeu Sant Vicent als
valencians, prometent-los assistencia eterna en el cel, davant de Deu,
per a cada u d'ells, de tots els temps.
Sant Vicent fon un sant, ademes, de
molt milacrer. Tenia poder taumaturgic. Sos predicars solia acompanyar-los
de milacres. Milacres per a que la gent creguera. Eren signes extraordinaris
que mantenien la fe de la gent tan depauperada i desnutrida pels conflictes
interns i escandalosos de l'Iglesia, com el Cisma d'Occicent. En sos
proces de canonisacio foren testimoniats, per testics directes dels
milacres, mes de 800 milacres, quan nomes ha requerit l'Iglesia dos
milacre per al proces. I fon atre valencià, el Papa Calixt II,
complint-se atra profecia de Sant Vicent, qui el canonisà.
Tret del Diari de Valencia i de El
pare Sant Vicent Ferrer de Baltasar Bueno i Tarrega.