Joan Lluis Vives i March

Joan Lluis Vives i March, el gran filosof i humaniste del Renaiximent europeu, naixque en Valencia, el 6 de març de 1492, en la casa dels Vives, ubicada en la plaça que hui porta son nom, junt als palaus dels Cardona i Vilarrasa, rere l'esglesia de Sant Marti. Sos pares foren Lluis Vives i Valeriola i Maria Blanca i March, parent del poeta Ausias March, i abdos judeus conversos i comerciants. Muigue en Bruges (Belgica) el 6 de maig de 1540.

Es caracterisa sa biografia per ser gran amant de la ciencia i molt desafortunat en la vida, gran part de la qual estigue inmers en una cadena d'episodis trists, a pesar dels quals no s'amilanà. La principal preocupacio que reflexà en sos tractats i escrits va ser la reforma de l'ensenyança i de costums. Lluis Vives feu sos estudis primaris i universitaris en Valencia, en una epoca en que els universitaris s'alçaven a les quatre de la matinada i tenien la primera classe a les cinc. Als 17 anys es traslladà, fart de la persecucio que patien sos pares per ser judeus i despres de la mort de sa mare, a Paris. En part fon un exili voluntari. Cansat de la mediocritat imperant a son voltant, i perque una epidemia de pesta que assotà Valencia en el 1508 paralisà totes les activitats academiques. En la Sorbona estudià Humanitats i Filosofia. Es doctorà i tornà a Valencia al trobar-se malament son pare. Al faltar son pare, es quedà per un curt espai de temps, donat classes en la catedra de Gramatica i Lliteratura de l'Universitat, sent-ne un de sos alumnes Honorat Joan. Marchà a Flandes en 1512 i establi sa residencia en Bruges, on es guanyà la vida, al principi, donant classes particulars. Es quan escriu: Christi Jesu Triumphus. Bruges fon per ad ell la segona Valencia, a la que enyorava en devocio. A pesar de l'acossament de l'Inquisicio a sa familia, sempre guardà un bon recort d'ella i la nomenava Patria Meua. Sa fama com a pedagoc començà a extendres. En 1517 el primer ministre de Carles V li feu preceptor del princip Guillem de Croy, qui als 10 anys havia segut nomenat bisbe de Cambray. En 1519 era professor de l'Universitat de Lovaina, intimant en el decà de la mateixa, qui despres seria Papa en el nom d'Adrià VI. Conegue a Erasmo de Rotterdam, en qui mantingue una bona amistat i abundant correspondencia, i preparà l'edicio de les obres de Sant Agusti. Viajà a Paris, Bruges, Ambers i tornà a Lovaina, residint alternativament en Bruges i Brusseles.

En 1522 faltà Nebrija, autor de la primera gramatica espanyola, i l'Universitat d'Alcalà li oferi sa catedra, pero la rebujà perque no estava d'acort en el sistema d'ensenyança. Sa vida fon un continu malbe economic. Quan trobava un mecenes, al poc es moria. No obstant, est infortuni no li restà activitat intelectual, investigadora i docent. En l'intent d'eixir de la sossobra economica marchà a Londres, a on consegui que Tomas Moro, a qui conegue en Bruges, li presentara al rei Enric VIII. El rei i la reina, Catalina d'Arago -filla dels Reis Catolics- tenien noticia de sa fama intelectual i li nomenaren preceptor de sa filla, la princesa Maria, llector de la Reina i catedratic en el colege Corpus Christi d'Oxford. Ya en sa nova situacio laboral, en un viage de vacacions a Flandes se casà en Margarita Valldaura, antiga alumna seua, filla d'un procer valencià resident en Bruges, en l'any 1524. Fon el d'Anglaterra un periodo fructifer per a Vives, qui aprofità per a escriure tractats filosofics i didactics. En 1526 li vingue atra desgracia, el rei repudià a la reina Catalina i es divorcià d'ella. Vives es ficà de part de la reina en el contencios, lo que li valgue l'enemistat del rei, mes i mig de presó i el desterro. Tornà a Bruges, a casa de la familia de sa dona, en el moment en que els Valldaura s'havien arruïnat. Conegue aci a Ignacio de Loyola, qui mes tart fundaria la Companyia de Jesus. Es produgue una epidemia i se n'anà a Paris i despres a Lovaina, tornant a donar classes en l'Universitat. En 1532, l'Emperador, que sap de sa situacio, li concedix una pensio. En 1533 se li declarà la gota, malaltia que li causà molts problemes. Europa estava llavors inmersa en una serie de guerres de religio, que afectaren sa forma de ser. De 1537 a 1539 fon precetor de Mencia de Mendoza, Marquesa de Zenete, esposa d'Enric Nassau, qui mes tart seria Duquesa de Calabria, al casar-se en el Duc, Virrei de Valencia. En 1538 escrigue el tractat filosofic Del alma y de la vida, despres Exercitatio linguae latinae i De veritate fidei christianae. La Exercitatio linguae latinae resulta deliciosa per quant en ella retracta la Valencia de sa infantea i joventut en minuciosa descripcio de sos carrers i places, cóm es vestien, a qué jugaven, cóm eren i es comportaven, la bellea de ses esglesies, etc... (*)

Lluis Vives muigue en maig de 1540 als 48 anys d'edat degut a la gota, i fon soterrat en la capella de Sant Josep de l'esglesia de Sant Donat de Bruges. En totes les histories de Filosofia o del Reinaiximent es cita a Joan Lluis Vives. En l'Universitat d'Oxford es colocà una llapida en son recort. L'Universitat de Valencia creà la catedra Lluis Vives a principis de segle passat. Escrigue mig centenar d'obras, didactiques, morals, economiques, socials i politiques. Entre les filosofiques estan: De causis corruptarum artium, De tradendis disciplinis, De prima Philosophia sive de intimo naturae opificio, De censura veri, De explanatione cuiusque essentiae, De instrumento probabilitatis, De disputionae, De disciplinis libri XX, Dialectices libri quatuor, De aristotelis operibus censura, De initiis sectis et laudibus philosophiae, In Pseudo-Dialecticos. Entre les obras didactiques estan: De ratione studii puerilis epistolae duae, De ingenaurum adolescentium ac puellarum institutione, Rhetorica sive de recte ratione dicendi, De consultatione liber unus, Declamationes sex, ... Entre ses obres morals figuren: De institutione feminae christianae, De officio mariti, Fabula de homine, Inquisitio sapientae dialogus, ... Entre les teologiques: Meditatio de passione Christi, Triumphus Jesu Christi, Oratio Virginis dei Parentis, Preparatio animi adosandum, De veritate, De civitate Dei. Hi ha un grup d'obres variades de tot tipo, de les que destaquen: De subventione pauperum sive de humanis neccesitatibus, De concordia et discordia humani generis libri quatuor, De pacificatione, De communione rerum ad Germanos interiores, Praelectio i leges Ciceronis, De Francisco galliae Rege a Caesare capto, De sattut ac tumultibus Europae. De ses obres completes s'han fet dos edicions, una en Basilea (Suissa), en 1555, i atra en Valencia, baix la direccio de Gregori Mayans i Siscar, en 1782. Una tercera edicio que anava a fer l'Universitat de Valencia en 1930 quedà frustrada pels acontenyiments politics i belics de l'epoca.

La tendencia fonamental de la filosofia de Vives es empiric-racionalista. Defen que en totes aquelles materies cognoscibles l'espirit deu moure's sense obstaculs ni traves, sense impediments. Que esté sempre en contacte en la realitat de les coses. No li agraden les hipotesis, ni els apriorismes, acodix sempre a l'experiencia. Tots els nostres coneiximents son d'orige sensible, conegam les coses no en si mateixa , sino segons nostra manera de vore. En sa vertent pedagogica, sa millor obra es De la causa de la corrupcio dels estudis. En ella afirma que dita corrupcio es deu a la superbia cientifica, l'excessiva volença al magister dixit, la manca d'una sana critica i a l'ignorancia del verdader metodo. Defenia que s'havia d'ensenyar coses practiques, utils, odiava la rutina en l'ensenyança i volia que l'estudi fora mes racional i sobre assunts mes humans. L'educacio per a Lluis Vives deu començar des dels bolquers, a carrec de la mare i fent que el chiquet senta sempre un llenguage net, pur i correcte. A Vives se li ha nomenat pare de la sicologia moderna per son tractac De anima et vita, on establix que la font de la vida es el cor, sense cor no hi ha vida. Per mig de la voluntat pot adherir-se al be que produix la felicitat. L'anima es un principi actiu essencial que habita en un cos apte per a la vida. La memoria es el deposit de l'anima. Tenia ses propies terories sobre doctrina social, que expongue en De subventione pauperum, obra tinguda en conte en el Senat de Bruges i algunes de ses idees portades a la practica. Vives va sostindre que hi havia que combatre la vagancia, la caritat que la fomenta, i l'avaricia com a causa de la desigualtat economica. Era partidari de prohibir la mendicitat a les persones que son aptes per al treball i no hi havia que donar almoina als pobrets extrangers. En sos famosos Dialecs surgix el Lluis Vives global, a on demostra lo utils que son la Gramatica i la Retorica i veu la Musica dins de les Matematiques, considerant-la de gran utilitat pedagogica.

Ideologicament, la filosofia de Vives reflexa l'actitut ideologica del Renaiximent, alluntant-se de l'Edat Mija. Vives senti en tot moment una gran inquietut reformista i preparà els estudis filosofics per a entrar en una nova etapa, un nou periodo, com en una nova vida, en una mentalitat distinta, basada sempre en la tradicio greco-cristiana. Per aço, es considerat el mes important filosof cristià del Renaiximent, alhora que sociolec, humaniste, teolec, pedagoc i lliterat. Joan Lluis Vives i March ha segut definit per sos biografs com u dels valencians mes universals de la cultura cristiana occidental. Allumenà intelectualment el pas de la Edat Mija al Renaiximent.

 

Tret del Diari de Valencia. Coleccio Biografies de Valencians Ilustres.

(*) Nota: mes dades biografiques adicional i el llibre Dialecs. Eixercicis sobre llengua llatina.