L’estàndard Normalitzat
està canviant la personalitat i l’identitat propia de
la llengua valenciana, que te fonetica, morfo-sintaxis i vocabulari
propi, fent-la dependre o obligant-la a ser absorvida per eixe invent
llingüistic presentat com a cientific, el catala que diuen estàndard.
Atenent a les directrius de la llingüistica
moderna, un idioma s’ha d’escriure tal i com es parla,
ajustant-se a les caracteristiques fonetiques i fonologiques de la
llengua en l‘estat actual, cosa que ya feen els nostres classics
valencians, escrivien tal i com parlaven, ara en canvi ab est hibrit
normatiu, que adopta les normes catalanes per a l’ortografia,
gramatica i lexic, baix “les normes de Castello”, està
desplaçant i anulant la nostra llengua. El catala, d’alt
grau etimologista i on l’escritura traïciona part de la
fonetica del seu poble, a traves de l’estàndard
introduix una fonetica i ortografia aliena i arcaïques al valencià,
propia del catala-barceloni com son les grafies -tz, -tx, -tg, les
geminacions, etc., i digam que traiciona al poble catala perque si
agarrem la definicio de catala de Badia Margarit en sa Gramatica Catalana,
en la que en la primera fulla assevera que el catala gramatical es
aquell que es parla en Barcelona o barceloni, res de Lleida, Girona,
..., d’ahí resulta que quan es parla del valencià
tot està mal i inicorrecte.
La gran virtut d’esta llengua valenciana
es que la parla el poble i la RACV, ent regulador i normalisador de
la llengua valenciana te en ses normes l’estandart de la llengua
valenciana, perque l’estandart ha d’acostar-se lo mes
possible al llenguage parlat, perque d’eixa forma l’identificacio
del poble en ella es major.
Atres articuls relacionats i d'imprescindible
llectura:
DE LA “NORMALITZACIO”
ORTOGRAFICA A LA “CODIFICACIO”
Pel Pare Joan Costa i
Catala
|
UN "PATOIS" QUE LI DIUEN
VALENCIÀ
Per Chimo Lanuza i Ortuño
|
|
|
|
|