L’estàndard Normalitzat està canviant la personalitat i l’identitat propia de la llengua valenciana, que te fonetica, morfo-sintaxis i vocabulari propi, fent-la dependre o obligant-la a ser absorvida per eixe invent llingüistic presentat com a cientific, el catala que diuen estàndard.
Atenent a les directrius de la llingüistica moderna, un idioma s’ha d’escriure tal i com es parla, ajustant-se a les caracteristiques fonetiques i fonologiques de la llengua en l‘estat actual, cosa que ya feen els nostres classics valencians, escrivien tal i com parlaven, ara en canvi ab est hibrit normatiu, que adopta les normes catalanes per a l’ortografia, gramatica i lexic, baix “les normes de Castello”, està desplaçant i anulant la nostra llengua. El catala, d’alt grau etimologista i on l’escritura traïciona part de la fonetica del seu poble, a traves de l’estàndard introduix una fonetica i ortografia aliena i arcaïques al valencià, propia del catala-barceloni com son les grafies -tz, -tx, -tg, les geminacions, etc., i digam que traiciona al poble catala perque si agarrem la definicio de catala de Badia Margarit en sa Gramatica Catalana, en la que en la primera fulla assevera que el catala gramatical es aquell que es parla en Barcelona o barceloni, res de Lleida, Girona, ..., d’ahí resulta que quan es parla del valencià tot està mal i inicorrecte.
La gran virtut d’esta llengua valenciana es que la parla el poble i la RACV, ent regulador i normalisador de la llengua valenciana te en ses normes l’estandart de la llengua valenciana, perque l’estandart ha d’acostar-se lo mes possible al llenguage parlat, perque d’eixa forma l’identificacio del poble en ella es major.
Atres articuls relacionats i d'imprescindible llectura:
DE LA “NORMALITZACIO” ORTOGRAFICA A LA “CODIFICACIO”
Pel Pare Joan Costa i Catala
UN "PATOIS" QUE LI DIUEN VALENCIÀ
Per Chimo Lanuza i Ortuño